BRUCH PLA, Araceli

Posted: Juny 17, 2014 in BRUCH PLA Araceli
Etiquetes:

Nascuda a Manlleu l’any 1953. Llicenciada en Història de l’Art (UB), estudia Filologia Catalana (UB) i Art Dramàtic a l’Institut del Teatre. Actriu, directora i escriptora, des de 1976 ha compaginat la seva activitat al teatre, al cinema, la radio, la televisió i el doblatge amb iniciatives pròpies, entre les quals destaquen les encarades a impulsar textos i estètiques de gènere. Des de 1983 dedica part del seu temps a la pedagogia, impartint cursos de dicció i locució, i seminaris de tècniques artístiques aplicades. Membre fundadora de Teatre Dona, actualment forma part del Consell de Dones de Barcelona. Cofundadora de Dagoll Dagom (1976), crea les companyies Bruixes de dol (1979), Teatre del temps (1989) i La Filumena (1994). Pionera en donar a conèixer la faceta teatral de Mercè Rodoreda, el 1979, presenta al XII Festival de Teatre de Sitges l’obra L’Hostal de les tres Camèlies. Anteriorment havia dirigit una dramatúrgia dels seus contes: La sala de les nines, estrenada pel juny de 1979 al Teatre Romea de Barcelona, que li va merèixer a confiança i l’amistat de la il·lustre escriptora. Al costat del mestre Ricard Salvat impulsa la creació del AIET (Associació d’Investigació i Experimentació Teatral) en la qual col·labora de 1986-95 i treballa com a adjunt de direcció al Gran Teatre del Liceu en diverses produccions. Del seu interès en desenvolupar textos i estètiques de gènere, i fruit de l’amistat amb la poeta Maria Mercè Marçal, desenvolupa un treball conjunt amb el Comitè d’Escriptores del Centre Català del PEN del qual és membre activa del 1999 al 2002. Impulsa, coordina i s’ocupa de la direcció escènica dels tres cicles Cartografies del desig (1997-1998-2001) un total de 17 espectacles de teatre de cambra. El darrer cicle, de caràcter internacional, va ser seleccionat per la Comissió de Cultura Europea com a Programa Europeu Cultura 2000. Com a escriptora és autora d’obres teatrals, peces breus, dramatúrgies, i assaigs. Col·labora sovint en revistes diverses.

LLIBRES PUBLICATS

(1997) Re-clams. Barcelona: AADPC. Col·lecció Entreacte (núm. 11), 75 p.

(1998) Cartografies del desig: quinze escriptores i el seu món. Barcelona: Proa, 221 p. (en col·laboració)

(1999) Memòria de l’Aigua: onze escriptores i el seu món (en col·laboració). Barcelona: Proa, 195 p.

(2000) La Nit de Carnaval de Katarina Blum. Barcelona: Revista “Assaig de teatre” núm. 28

(2001) La Sala de les Nines. Barcelona: Revista “Assaig de teatre” núm 18-19

(2005) Escac i mat…? Tarragona: Arola, 87 p.

(2006) Dramatúrgia al país de les meravelles (en col·laboració). Barcelona: AADPC.

(2007) Àlbums de comiat. València: Art teatral (núm. 21)

(2010) Em sento estafada. Una lectura de Simone de Beauvoir. Tarragona: Arola, 164 p.

Podeu consultar més bibliografia a L’Escriny 

Banner text literari

 LA CASA DE L’ÀVIA I EL DESPATX DE L’ESCRIBENT

El primer terrabastall emocional que vaig viure a la meva vida va ser el dia que vaig perdre la meva àvia Montserrat. Tenia tretze anys, una edat inestable i no pas del tot grata que encara recordo amb angúnia avui, des de la talaia dels meus assentats cinquanta anys, en ple cicle vital de canvis abruptes, lluitant a camp obert entre l’enyor d’un passat escàpol i la vista encarada vers un futur – diuen, més serè. És aquest deix de nostàlgia el que em mena ara cap els anys d’infantesa, l’única pàtria possible segons he llegit i ara crec, tot evocant la casa de l’àvia i els dies rodons i argentats que van configurar part del que ara sóc i seré.

Ni era una gran masia ni un casal urbà de nissaga, sinó un casalot de geografia mitjana enclotat a la vora del Ter, que ocupava una parcel·la transversal entre carrer i carrer. La planta baixa, destinada a taller metal·lúrgic, reconvertit després de la Guerra, ocupava el mateix espai del vell taller de forja de l’avi i del besavi ferrer: una nau plena de màquines estranyes que feien un soroll infernal, un laberint de peces i eines de metall, ordenades a pilons o en fileres, encluses, politges i tota mena de ferralla: un món obscur i misteriós menat per homes suats i bruts, vestits amb granotes i camises blau fosc, ennegrides de sutja i de pols. Fesomies conegudes, que em dedicaven un somriure des del bigoti estant; d’altres, difoses rere l’estrall d’un torn i les més inhòspites dels soldadors que es tapaven el rostre amb horribles caretes per esquivar esquitxos de foc. L’espai del taller era l’únic pas viable per accedir al pis de dalt on senyorejava l’àvia i des d’on impartia el seu mestratge, alhora maternal i sever.

Creuada la nau, la caldera de carbó (instal·lada als anys 30 per l’avi, pioner a la contrada en muntar sistemes de calefacció) marcava el llindar que separava l’àrea del taller del despatx de l’escrivent, parada obligada, d’antuvi per educació, i ben aviat per devoció. El despatx era un món a part, amb ritme propi i lleis seculars: un cub petit de dues cares tancat per sengles portes, que es veia de fora estant a través de vidres transparents: la principal, donava al taller i la subsidiària, accedia a la nau del darrera, menys noble i freqüentada. Al costat de la porta principal, una finestra de vidre corredissa s’obria de banda a banda, damunt un petit taulell per atendre el personal intern i extern.

M’agradava treure el nas i picar el vidre enfilada de puntetes que era la meva manera de demanar permís per entrar a saludar l’home de confiança de la casa. L’escrivent i comptable em feia que sí amb el cap amb un somrís. A dins, sobre un terra de fusta envellit i auster, dos vells escriptoris: el d’ell, més lluent i vistós, situat ran de la finestra de vidre corredissa, de perfil a la porta d’entrada, i el de la secretària, a tocar del primer, encaixat en l’angle entre la paret i la porta del darrera. Al bell mig, dividint l’espai en dos, un gran arxivador metàl·lic adossat a la paret contrària ocupava un lloc desproporcionat, barrant gairebé el pas i trencant l’harmonia. Les parets farcides de lleixes amb carpetes d’anelles i de gomes, que lluïen noves de trinca o es pansien descolorides; papers i més papers, nous i pautats, gastats i aprofitats al mil·límetre; paper carbó per estrenar que desprenia una olor penetrant i el que es mantenia en ús per fer còpies fins que la tinta estava esgotada de tantes passades i el paper s’esllanguia, deixant en els rengles la marca de forats minúsculs; albarans de paper fi de colors pastel; blocs de rebuts, amb tapa sèpia o blava, desnivellats pel gruix de les matrius escrites a mà amb cal·ligrafia acurada, en contrast amb les firmes i els gargots dels signants; factures encapçalades amb els remitents dels expedidors, impresos amb tipografies vistoses i sovint llampants que feien les delícies de la imaginació, noms senzills i enrevessats que m’entretenia a desxifrar mig furtivament, feliç de practicar aquell nou joc engrescador de llegir que aprenia a l’escola.

De ben menuda em vaig afeccionar a arxivar pel goig d’ordenar, alfabèticament o per dates, pel plaer de palpar amb la gemma dels dits el gruix o la finor de cada full, el seu grau d’aspresa o de suavitat; pel vici de comparar, per l’obsessió de fabular amb l’origen de cada factura: Piera, Badalona, Barcelona… llocs que indicaven la procedència i que per a mi significaven altres mons i em suggerien preguntes que gràcies a un vell respecte inculcat no sempre gosava formular. Mica en mica, m’anava familiaritzant amb noms i cognoms de persones, empreses, raons socials i les seves múltiples, diverses, rares i incomprensibles activitats; paraules que no entenia ben bé que volien dir com “proveïdor” o “client”, mots clau que generaven l’atenció d’aquell senyor simpàtic que em tractava amb tendresa i a qui semblava no importar de tenir-me allà al mig badant i fent preguntes que responia amb deferència com si no fos petita, ensenyant-me com un mestre pacient i encomanant-me tasques que jo em delia per executar. Les xifres ordenades en columnes al marge i els totals facturats eren per a mi simples notes aleatòries tot i la seva funció i finalitat. ¿Podia ser que com més bonica fos una factura, amb més de gust es pagués?

Aviat vaig anar descobrint els tresors que encabia aquell estri impersonal i groller que més aviat feia nosa. Quin goig el dia que l’escrivent em va permetre remenar l’arxivador, obrir i tancar aquells calaixos curulls de carpetes penjades en renglera, quina febre per localitzar l’amagatall just d’un paper en concret!

El senyor Torrents tenia un truc, un petit joc de màgia que mai fallava i que repetia cada vegada que l’entrava a saludar: darrera seu, penjada a la paret hi havia una màquina de fer punta als llapis que funcionava fent giravoltar una maneta, tot abocant les restes de fusta dins un petit dipòsit panxut i transparent i sempre, sempre, abans de marxar posava el palmell d’una mà a sota, feia anar la maneta enèrgicament com si afinés un llapis i immediatament n’extreia un grapat d’anissos blancs com pedretes de glaç que oferia amb el seu proverbial somriure davant la complaença d’aquells ulls infantils, blaus i estràbics, astorats i innocents. I si per atzar, distret per la feina, captava pel gest decebut o el posat expectant que en tenia oblit, suspenia el que feia per actuar de prestidigitador: la seva particular manera d’assenyalar el moment del comiat.

En sortir del despatx, de seguida a mà dreta et trobaves davant la porta d’accés als pisos destinats a habitatge. Abans però calia trepitjar un tros de fusta revellida, la trampa d’un soterrani tètric al qual – tot i alguns tempteigs – mai no vaig gosar baixar, de la por que em feia de dalt estant. Diuen que havia servit de refugi en temps de guerra. Què dimonis hi havia en aquell soterrani? Per a mi fou només una mena d’infern que feia lluir amb més força el paradís de dalt.

L’escala encaixada entre parets feia mitja corba i t’enfilava de dret al regne de l’àvia. Ella apareixia alertada pel rebombori dels crits de joia que anunciaven amb un “bon dia” o un “bona tarda” el visitant que s’hi acostava. Duia sempre roba pulcra d’estar per casa, hivern i estiu usava mitges de goma per protegir unes cames robustes, però delicades. Guardo imatges vives de quan s’arreglava per sortir i de quan tornava. El primer que feia era cuitar a llevar-se la roba elegant per vestir-se polidament d’estar per casa: un hàbit, que jo vivia com un ritual sagrat, gairebé com tot el que ella feia. Aquella dona em feia sentir un delit d’estar-me a casa. Tirava a alta per l’època i s’esforçava en mantenir la columna vertebral amb elegància. El cabell curt, curós, tenyit de blanc amb un punt blau de cel en hora baixa, pentinant cap enrere i dues ondes marcades tot enquadrant uns ulls serens, aixoplugats rere unes ulleres metàl·liques, coronades amb un fistó de carei negre que contrastava amb la claror de la pell clara. El posat, de pal de paller; els canells, molsuts; les mans, estigmatitzades pel dolor; la rialla, mesurada; l’olor d’àvia. Ai, com l’enyoro encara!.

Barcelona 2007. Inèdit

Lloc: Carrer del Pont


Anuncis

Els comentaris estan tancats.