Archive for the ‘OLIVA OSTOS Sergi’ Category

OLIVA OSTOS, Sergi

Posted: Juny 17, 2014 in OLIVA OSTOS Sergi
Etiquetes:

IMG-20150915-WA0000Neix el 1982 a Manlleu. Llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona. Publica el seu el seu primer llibre de poemes, “El beso desnudo de tu mirada” l’any 2003, amb l’editorial Emboscall, amb la qual també ha publicat dos llibres de narrativa i un més de poesia. L’any 2010 publica amb Bubok el llibre de poemes “Tendra i cruel”. Va formar part de la revista cultural Eixavuiro. Ha escrit articles d’opinió en diferents diaris, i a Internet ha publicat “Faules d’humana fauna”, a Barcelona Review. És promotor del recital poètic Vers Manlleu que se celebra per la Setmana PIC.

LLIBRES PUBLICATS

(2003) El beso desnudo de tu mirada. Vic: Emboscall, 38 p.

(2003) El recoveco. Vic: Emboscall, 68 p.

(2005) Captivitat. Vic: Emboscall, 88 p.

(2007) L’Arbre del sol i de la lluna. Vic: Emboscall, 2007, 186 p.

(2007) Les paraules del silenci. Vic: Emboscall, 2007. 65 p.

(2010) Tendra i cruel. Bubok, 122 p.

(2010) El tractor. En Mai més no he passejat pel Bulevard de Ponent. Barcelona: La Busca, p. 83-96.

(2011) Els col.laboradors del conta-contes. Barcelona: La Busca, 185 p.

(2014) Fins l´últim alè de la teva ombra. Vic: Emboscall, 90 p.

Més informació a L’Escriny 

Banner text literari

ELS NENS DEL BARRI DE L’ERM

No perceps els canvis de la vida fins que, passat molt de temps, te n’adones de la perspectiva del canvi. D’aquesta manera, recordes la teva infància, idealitzada o no, quan fa anys que l’has abandonada; en el meu cas, no he pensat en el nen que era al barri de l’Erm, un barri tan canviat com la meva vida, fins que m’he fet home. Tot i que l’extensió de terreny és més gran del que ara diré, l’escenari principal de la tendra edat eren casa meva al bell mig d’una filera de cases amb columnes al portal que donava al carrer del Mercat i al Mercat mateix, tant al nou de trinca actual com al vell, que era tot quadrat i resseguit per una vorera on els nens jugàvem als lladres i serenos en els quals t’eliminaven si trepitjaves fora de la vorera i guanyaves si esquivaves els caçadors i a més a més, trepitjaves el replà orientat cap a la plaça del Mercat, una plaça que tampoc existeix ja de la manera quadrada que era llavors, amb miniplaça al centre amb terreny de sorra i font. Quan els edificis de la plaça no existien, teníem un territori encara verge amb un pou de ciment i en aquest territori fèiem cabanya, caçàvem sargantanes, jugàvem a beisbol, ens tiràvem pedres al cap i, per Sant Joan, nens i adults dels anys vuitanta i noranta del segle XX, apilàvem mobles vells de la gent del barri per fer un gran foc i tirar petards, mentre a la plaça tocaven música en un escenari sota el qual, un cop, vaig picar amb el cap i vaig quedar clavat en un clau del qual no recordo com em van treure. En aquella plaça, els nens veïns i d’altres llocs del barri, vam jugar a tots els jocs imaginables. Però no només jugàvem: també filosofàvem. Recordo moltes nits, sobretot estiuenques que mirava les estrelles sobre el cel de l’Erm i una veïna i jo reflexionàvem sobre el sentit de la vida, una vida que llavors semblava infinita, inamovible i eterna. Quan ho van tirar tot avall per fer el Mercat nou, vaig creure, amb tristesa, que s’havien carregat tota la meva infància, i no és cert. D’aquella geografia del meu entorn immediat encara queda la cicatriu del meu canell dret, que em vaig trencar en la desapareguda vorera del col·legi Puig-Agut, a tocar del també desaparegut mur de ciment que saltàvem sense dificultat els nens de l’Erm per jugar a futbol i bàsquet al pati de l’escola. En tots aquests indrets m’agradava inventar-me contes i històries que d’alguna manera van influir en el meu jo escriptor. La llengua majoritària de casa i dels carrers de l’Erm era el castellà. Vaig passar moltes hores amb les meves joguines mirant per la finestra del meu dormitori des de la qual, sense els edificis que ara hi ha, veia perfectament Sant Jaume i Lurdes i tot el terreny de camp que s’estenia fins les muntanyes del fons. Moltes hores de lectura, jocs i escriptura les vaig viure acompanyat per aquest paisatge de la part posterior de casa meva on teníem (i tenim) un pati mig de gespa mig de lloses, amb un cirerer ja mort i una olivera encara viva. En aquesta casa vam créixer els meus germans i jo amb l’esforç dels nostres pares que treballaven moltes hores en fàbriques per donar-nos la millor vida i les millors oportunitats. Ara que tots ens hem fet grans veig que, tot i l’existència dels mateixos llocs físics, els espirituals han canviat, com si la vida de la meva infància no fos la del meu present adult; el temps passa i el trencament és innegable. Recordo moltes hores de tele davant la qual el món del segle XX va portar al del XXI i recordo que a la part de baix de casa els meus pares escoltaven sevillanes mentre a la part de dalt els meus germans escoltaven música electrònica i màquina. El paisatge humà actual és molt diferent al de llavors, però hi ha un tret comú indefugible: el barri de l’Erm sempre ha anat vinculat al concepte d’immigració i la majoria de nens de la meva infància érem fills d’immigrants d’altres indrets d’Espanya com els d’ara ho són d’altres països del món, principalment africans. Mentre els adults es guanyaven les garrofes com podien, els nens, com a nens que érem, passàvem de la política que ens discriminava i érem força feliços, incloent-hi entremaliadures i baralles. Aleshores com ara, els pisos de can Garcia em van semblar massa alts per sintonitzar amb la urbanitat manlleuenca, però he arribat a entendre el que això simbolitzava: la necessitat de fer-se notar, per bé i per mal. No es pot entendre l’esperit de l’Erm sense aquesta voluntat de cridar l’atenció per dir que també existim, riem i plorem com qualsevol altre barri. Altres llocs que freqüentava, però menys, eren l’Església de Sant Pau (on vaig fer la comunió i la confirmació, a més de jugar a l’Esplai Gespa) i la plaça Sant Antoni, on a vegades entrava al bar la Bomba per fer alguna partida en un videojoc que hi havia. Moltes de les persones que vaig conèixer i amb les quals vaig conviure al barri ja no hi són, perquè van morir o perquè van marxar mentre que els nouvinguts se’m van fer estranys no pel lloc d’origen sinó per la meva progressiva desvinculació amb la vida veïnal del Barri. No obstant això, tinc el record encara intacte de la gent gran que freqüentava el carrer Pericas i els pisos de can Mateu, els nens dels quals eren rivals habituals dels nens del carrer del Mercat i de la part de l’Avinguda de Roma tocant amb el barri, i el record de la gent venent i comprant a les botigues de dins del Mercat Municipal. Jo no crec que la infància sigui un període innocent i feliç de la vida, no ric i ploro més ara que quan era un nen, encara que els motius eren diferents. Mentre que al carrer inventava jocs i històries i me’n sentia l’amo, a l’escola tenia pocs amics i molts conflictes amb els companys de classe perquè no volia o no sabia fer amics. Abans d’entrar a classe fèiem cua al pati en fileres que es corresponien al curs que començaves. El primer dia de curs, des del megàfon del col·legi deien el nom de tots els alumnes, sense que jo entengués massa bé aquests rituals. No m’agradava anar a l’escola sobretot per la tolerància davant la crueltat d’uns companys sobre els altres pel simple fet de ser nens, i tot i així encara tinc el record bonic d’alguns professors i alumnes. A finals de curs hi havia festivals de flamenc fins altes hores de la nit que em trencaven la son però que ara, ja extints, m’omplen de malenconia per tot el que significaven, en positiu, de la riquesa ètnica del barri. Els nens de l’Erm no érem gaire diferents dels nens d’altres barris en la manera de viure la nostra infància, però sabíem que, com els pisos de can Garcia, ens havíem de fer notar, i això es veia amb claredat quan els equips de futbol o bàsquet de l’escola jugaven contra les altres escoles del poble, afrontant la nostra impopularitat amb valentia reivindicativa. Jo, com a nen de l’Erm, vaig viure la meva transformació i la transformació del barri amb orgull creixent, fins i tot quan vaig anar perdent-ne la familiaritat, quan la meva escriptura, quan el meu naixement com a escriptor em va anar apartant de l’entorn immediat de les meves circumstàncies vitals i locals per dur-me a altres mons creatius i imaginatius i la consciència d’universalitat formativa i intel·lectual. Els llibres, els escrits per mi i els llegits, m’han donat una visió més global de l’existència de la que tenia de nen i l’Erm ha esdevingut metàfora de convivència intercultural, en el sentit bo i en el negatiu, mentre la meva mirada s’ha ampliat des dels llibres fins a tota l’espècie humana. Arriba un moment en què ser de l’Erm ja no em condiciona, si bé no hi renego, i m’afirmo a mi mateix com a ciutadà del món amb tot el poder de la paraula amb voluntat literària, la paraula necessària per transcendir-me des del local a l’universal, des del nen fins a l’home sense les fronteres físiques ni mentals. Sé qui sóc, sé d’on sóc i sé el que estimo, i el meu amor uneix el barri de l’Erm de la meva biografia amb la totalitat de l’existència humana sense conflicte en la meva ànima. El meu barri, un barri sobretot d’obrers, m’ha ensenyat a estimar la gent senzilla del carrer, la de la infància i l’adulta, però també la gent del món, des dels ciutadans anònims fins les ments més privilegiades de la humanitat, aquelles que han creat les grans fites de les ciències i les lletres.

A: Diari de Manlleu, 21 de maig de 2014 , pàgina 6.

Lloc: Plaça Mercat del barri de l’Erm


Anuncis