Archive for the ‘PUNTÍ GARRIGA Jordi’ Category

Jordi Puntí va néixer a Manlleu el juliol de 1967. Va estudiar filologia romànica medieval a Barcelona. L’any 1996 va guanyar el cinquè premi Fundació Enciclopèdia Catalana en la categoria de projecte de narrativa. El 1998 va publicar el primer recull de narracions que va merèixer el Premi de la Crítica Serra d’Or. Aquest mateix any va ser el pregoner de la Festa Major de Manlleu.

Ha treballat a el diari El País, a l’emissora RAC-1, i a la revista manlleuenca El Ter.

Durant un temps va viure a Nova York, on es va dedicar a escriure. El 2010 va publicar “Maletes perdudes”, que va obtenir el Premi Llibreter en la categoria de Literatura Catalana.

A part d’escriure, també ha fet de traductor de moltes obres.

LLIBRES PUBLICATS

PUNTÍ, Jordi. Pell d’armadillo. Barcelona: Proa, 1998. 

PUNTÍ, Jordi. Animals tristos. Barcelona: Empúries, 2002.

PUNTÍ, Jordi. Set dies al vaixell de l’amor: Siete dias en el barco del amor. Barcelona: Mobil Books, 2005.

PUNTÍ, Jordi. Maletes perdudes. Barcelona: Empúries, 2010.

PUNTÍ, Jordi. Els castellans. Barcelona: L’Avenç, 2011.

Més informació a L’Escriny

Banner text literari

TORNAR AL VIETNAM

(…) A més de les nostres incursions de patrulla i per visitar el kiosco Sánchez, hi va haver més oportunitats d’endinsar-se al Vietnam. Un any, per pagar-nos el viatge de fi de curs a Mallorca, tots els alumnes havíem de vendre participacions d’una panera que anava amb la loteria de Nadal. Un talonari cadascú, aquest era el tracte dels hermanos. Passàvem casa per casa, tocàvem el timbre i quan algú obria la porta fèiem cara de bons nens, però era difícil col·locar totes les participacions. ¿Qui volia una altra panera? La gent n’estava tipa, de les paneres de Nadal.

-Aneu a casa dels castellans –ens deien els pares, cansats de veure’ns romancejar tants dies amb els números-, que diu que els agraden molt les loteries i el joc.

Així és com vam ficar-nos als pisos del Vietnam per primer cop. De dos en dos, com testimonis de Jehovà, perquè ens feia massa respecte anar-hi sols, pujàvem aquelles escales estretes i il·luminades. Llegíem els cognoms a les portes dels pisos i quan en trobàvem un que ens inspirava confiança –o que ens sonava mig català, un aliat-, hi trucàvem. Gairebé sempre ens obria la porta una dona. Si teníem la sort que ens comprava el número, ho aprofitàvem per espiar passadís enllà mentre anava a buscar el portamonedes. Ens fixàvem en els quadres i les fotografies penjades a la paret (nens clenxinats, vestits de primera comunió, que reconeixíem com els nostres rivals). Durant aquells segons, buscàvem pistes per entendre algun misteri, la confirmació que aquella gent vivia en un altre món, però tot el que n’obteníem era la flaire d’un caldo al foc, el so esmorteït d’una ràdio que sonava al fons del pis, la imatge d’un avi atordit, amb batí, que treia el cap i ens observava sense entendre re. De nou al carrer, comptàvem els diners perquè no ens haguessin estafat.

Fragment de: Els castellans. Barcelona : l’Avenç, 2011, p. 72-73

Lloc: Parc de l’Erm, mirant els pisos de Can Garcia


Mà de contes  –  Jordi Puntí

Veure el vídeo

Baixar guió


Anuncis